Presentació del llibre 'Gimnàstic, 125 anys fent històra', d'Enric Pujol; a càrrec del periodista Frederic Porta.
Bona nit a tothom, benvolguts tarragonins i tarragonines, devots del Nàstic en general…
Bé, ja hi tornem a ser, ja ens tornem a trobar aquí per parlar d’un altre excel•lent i admirable treball d’Enric Pujol dedicat al seu, al nostre, estimat Gimnàstic de Tarragona, que ha arribat als 125 anys de vida fet un gínjol, tan jove com sempre.
D’entrada, facin-me el favor: Comprin el llibre de l’Enric. Emportin-se’l a casa com un tresor preuat. Els hi farà molta companyia i els ensenyarà molts, molts detalls sobre el nostre club, la nostra ciutat, i, el que encara resulta més important, sobre naltros mateixos. Sobre com érem i com som. D’on venim i per on hem hagut de passar. Sobre somnis i desitjos d’altres tarragonins d’altres temps.
Avui, si hagués de resumir aquesta presentació en un sol missatge, som aquí per parlar-vos d’aquesta preciosa història d’amor entre una ciutat, Tarragona, i el seu club, el Nàstic. L’Enric Pujol ha interpretat el paper de notari; ell, que és home de periodisme, teatre i d’actuació. L’Enric ens torna a donar fe d’aquesta duradora, magnífica, commovedora relació.
Diuen els científics – que es fiquen en tot, també en els sentiments -, que l’enamorament entre les persones dura un màxim de tres anys. Però aquí i en aquest cas, no valen els límits: Aquest casament entre el Gimnàstic i Tarraco fa més de cent anys que dura i espera’t, que n’hi ha per llarg. L’estima és ja perpètua. Ja no ens podem separar perquè formem part del mateix cos i ànima.
Ser de Tarragona vol dir estimar els colors granes, respectar l’escut i perdre la referència en la memòria de cadascú. No recordes quan va ser el primer cop que ho vas experimentar així, ben dintre teu. De nadó, al bressol, tampoc no te’n adones del moment precís quan comences a sentir amor per la mare o pel pare. Amb el Nàstic, sembla que els tarragonins ja el portem clavat a l’ADN com un dels nostres signes d’identitat diferencial. El Gimnàstic ja era aquí quan el Balcó encara no es trobava ni instal•lat; però sembla que és nostre des que arribaren els romans.
L’Enric Pujol, com és costum de l’autor, s’ha capbussat a fons entre diaris i arxius, entre documents i memòries de gent, per aportar-nos l’obra definitiva sobre el Nàstic. És aquest llibre el resum perfecte dels seus dies, de les seves èpoques, dels seus trasbalsos i del nostre progrés. Perquè, òbviament, l’evolució del Gimnàstic corre paral•lela al pols d’una ciutat, de la manera en que un membre de qualsevol parella evoluciona en el decurs del temps i ho fa incidint en l’altre. Llei de vida. Hem canviat molt, som uns altres, però aquí, entre les pàgines del llibre, queden les ensenyances dels nostres ancestres, els seus patiments i les seves alegries fins que avui hem arribat a ser el que som.
L’Enric ens dóna el perquè, ens atorga les claus per conèixer el llarg camí fet, a la manera que Albert Camus, el gran escriptor francès, agraïa tot el que li havia ensenyat el futbol com a excel•lent metàfora de vida. Deia Camus en aquella cita que ja heu sentit alguna vegada: “Després de molts anys, en que el món m’ha permès viure variades experiències, el que més sé, a la llarga, sobre la moral i les obligacions dels homes, li dec al futbol”.
En aquestes pàgines hi trobarem qui som i què ens ha forjat com a gent d’aquesta ciutat. És un llibre ideal per a la taula de cafè del menjador, per fullejar sovint i repassar moments històrics d’altres tarragonins, d’avis, pares i conciutadans, gent que ens va precedir i enllumenar el camí comú. Gent com aquell William Tarín, a qui mai no agrairem prou la seva dèria per l’esport, la seva passió per introduir-nos en l’europeu món, encara que ho digui en llatí, del mens sana in corpore sano. O personatges com aquells “dotze apòstols” del Gimnàstic que es decidiren a fundar-lo el primer de març del 1886, encapçalats per Joan Estil•les i seguits per altres cognoms fondament arrelats a la nostra societat, encara avui dia.
La història d’amor va resultar d’aquelles a primera vista, si ara girem la vista enrere i repassem la història en titulars. Tarragona va trobar part fonamental de la seva moderna personalitat en el Nàstic i així avançaren els dos de la maneta, sense deixar-se mai fins ara. El nostre club era un mirall on es reflectia perfectament l’ànima de l’eterna Imperial Tarraco. A les pàgines de “Gimnàstic: 125 anys fent història”, hi trobareu aquest caminar constant que no ha estat flors i violes.
Més que fer-vos una relació lineal dels seus encerts, penseu en la vostra pròpia memòria sentimental, en tots aquells records de ciutat vinculats a Tarragona, en les mil històries rebudes dels nostres grans. Per esmentar una altra d’aquestes clàssiques dites, deia Marcel Proust que “la infantesa és la pàtria de cadascú”. També, Javier Marías ens ha dit que “un partit de futbol significa el retrobament de l’home amb la seva infantesa”. I així ho comprovareu en aquestes pàgines.
Com l’Enric, jo mateix, soc fet de la matèria grana i no se’m podria entendre sense ella. Soc un quadre impressionista dissenyat, en part, per pintures d’aquelles experiències aportades pel Nàstic. Aquestes son algunes de les meves, de la meva generació i del meu temps. Vosaltres coneixeu les vostres, segons l’edat i segons quines siguin les vostres referències i circumstàncies personals. I totes, s’hi troben en el llibre:
Soc l’admiració per Valero Serer, el nostre heroi, que ens feia guanyar partits.
Soc la cursa veloç de Cinto López per la banda, perseguit per algun defensa amb pèssimes intencions, en duel que em posava l’ai al cor.
Soc el nen de l’Avinguda Catalunya, que entrava al seu setè cel quan travessava aquelles enormes portes blanques de fusta.
Les meves orelles senten encara l’himne de la Marina dels Estats Units que anunciava els onze futbolistes nostres d’aquella tarda.
Els meus ulls busquen la pissarra de la Rambla on veiem els resultats quan el Nàstic jugava fora.
La meva perseverança és feta de promocions i promocions a Tercera, el terrible disgust de cada any, gairebé una tradició local.
La meva gent és aquella que esperava al marit, al nuvi, als amics a la porta de l’Estadi per anar plegats després al cinema Modern, Fémina, Capitol o Tarragona; feliços si havíem vençut, empipats si ens havien guanyat els de fora.
Els números son els del marcador: Vermell i blancs pels gols del Nàstic, blancs i dolorosos quan reflectien els encerts dels visitants.
Històries del pare, dels nostres pares, amb herois, com sorgides d’un conte. Els bons com Català, Juanete, Soro, Perdomo. Els dolents, com Dauder i Taltavull.
Aprendre que el carisma era ‘Mingo’ Balmanya, era Martín Echevarría, era el ‘mestre’ Pons. Conèixer l’estranger a través de rodamóns anomenats Peter Ilku o Josif Csoka.
Saber que el diumenge era el millor dia de la setmana si jugava el Nàstic. Si Proust parlava d’una magdalena enyorada, encara sentim al cervell el sabor dels aperitius a les Parkinsonias o dels pastissos de nata de Can Palau, al carrer de la Unió.
La bandera d’en Jujol, tan bonica. Els prohoms, Agustí Pujol, Joan Ricomà, Josep Maria Andreu. Els directius, com Florenci Gasulla. Els entrenadors providencials anomenats Pepe Nogués o Antonio Jaurrieta. Les aturades de Vicens Amigó, els cops de cap d’en Cunillera, les passades de Fernando García – Ramos, com s’esmunyia Parisi, com jugaven tots perquè tots, d’alguna manera, han quedat a la memòria, per anys que hagin passat. Perquè qualsevol que es posés la samarreta del Nàstic em representava a mi i a la meva ciutat. Per tant, no podia fer-ho malament.
Tants i tants records d’ascensos com el de Zafra en una jornada estrafolària compartida també amb l’Enric, tanta i tanta fel condensada en noranta minuts de patiment, sota l’espasa del “si perdem, baixem”.
Tants anys lluny, sentint-me igual que els d’aquí, preguntant al pare “què ha fet el Nàstic?”, qui ha fet els gols, com ha anat el partit…
I encara frescos a la memòria adulta, records del miracle de Santa Tecla, amb Josep Maria Andreu fent bots de joia a Jerez. La “marea grana”, un ascens a Primera que mai no m’hagués imaginat com regal, per haver tingut la immensa sort de viure el gran i utòpic prodigi de veure’ns entre els millors…
Disculpeu-me que us hagi parlat en primera persona, perdoneu la confiança entre còmplices que estimen les mateixes causes, Nàstic i Tarragona. Si m’he atrevit a fer-ho és per convidar-vos a aquest entranyable joc: Penseu en totes i cadascuna de les bones vivències que us ha ofert el Gimnàstic. En el seu moment, igual ens semblaven dolentes, però el temps, que tot ho guareix, les ha endolcit, segur.
I ara, com malalt de futbol que soc – i per tant, excloent-, obro un petit parèntesi amb mea culpa per tal de recordar la condició de Club poliesportiu del Gimnàstic, una mica, per descuit de tots, la part “ventafocs” de la institució a ulls de la gent. I no ha estat així, ni ho és ara. El llibre us en parlarà abastament, d’aquells esportistes de gimnàstica, d’esgrima, de tennis, de pilota, de bàsquet, d’hoquei patins, d’atletisme, de rítmica que ens han representat arreu.
Alguns, ja mítics, com la parella Oterino – Gombau en el món del frontó o l’actual Natàlia Rodríguez, com a gran campiona d’atletisme. Tant de bo algun dia, i que sigui aviat, el Nàstic també es vegi com un club que aixopluga i potencia aquells que parlen tots els idiomes de l’esport en les seves diverses disciplines. Un record i un reconeixement també cap a ells en passat i present.
Al despatx de casa, guardo a l’ordinador els originals del llibre enviats per l’Enric com si fossin una relíquia preuada, un llibre de capçalera a la tauleta de nit al que tornes i tornes. Ara per rellegir els anys de la República, ara per repassar els horribles temps de la Guerra Civil, ara per gaudir d’aquella bona notícia o per veure Kubala o Di Stéfano amb la samarreta del Nàstic sabent que va ser veritat, que no cal que et freguis els ulls.
Aquest és un llibre dels que fa ciutat. Un homenatge a la nostra gent i al seu esperit d’associació més enllà de l’últim segle. Gràcies, Enric, per la feinada feta.
I a vostès, gaudeixin de “Gimnàstic: 125 anys fent història”. Un llibre definitiu per xalar tots aquells que anem “a la fenya els dimatx”, que diem “aqueta” i sempre ens plau tocar ferro.
Què em queda dir? Només el que imagineu: Fem un petit esforç d’agraïment per tal de resultar justos i coherents amb aquells protagonistes. Si accepteu el suggeriment, el Nàstic i Tarragona mantenen encara deutes pendents cap el seu passat. No n’hi ha prou amb el monòlit dels 125 anys a la Rambla. Queda honorar a molts dels nostres que ja no hi son, o que hi son encara, per sort nostra. Queda, per exemple, la placa a col•locar que recordi on era i per on entràvem a l’Avinguda Catalunya. Queda convertir en etern l’agraïment a gent com Josep Maria Arana i també, als ex-presidents del club. Queda per esculpir l’estàtua de reconeixement als antics jugadors que ens van representar. Queda pendent l’homenatge, fet palès en marbre, cap els socis amb més de cinquanta anys de fidelitat al Gimnàstic.
Ens queda encara pendent el record pòstum a gent de l’ofici de periodista que tant va fer i va estimar el club. No diré tots els noms per no deixar-me’n cap i ser just, però me’n surten tres que podrien ja tenir el seu nom marcat a la sala de premsa de l’Estadi: David Castillo, Pedro F. Peralta i Fermí Morera.
I ens queda, i acabo, perseverar en la història dia a dia. I avui, donar tot el suport a l’equip per mantenir-lo a Segona, lliurar-lo dels números vermells que arrossega i brindar-li així la màxima salut. Perquè el Nàstic encara fa i ha de fer moltes, moltes coses per Tarragona. I els tarragonins l’hem d’ajudar a que les pugui aconseguir.
Moltes gràcies a tots per la vostra presència i atenció, per estimar el Nàstic i Tarragona, la nostra parella enamorada de tota la vida.
Visca el Nàstic i visca Tarragona !!!
