Aquesta lliga està dissenyada per a patir fins al final. Cada vegada que el Nàstic toca fons i es comença a parlar de descens, els granes treuen el millor d’ells mateixos i aconsegueixen tres punts vitals. I, curiosament, les víctimes acostumen a ser els equips grans, com el Saragossa.
No semblava pas el millor moment perquè un equip de Champions arribés a Tarragona. Els aragonesos són una de les formacions que millor futbol practiquen, i el seu estil argentí el dota de molt caràcter. Però avui els dos equips s’han canviat els papers, i ha estat el Nàstic el que ha practicat millor futbol, a diferència d’un Saragossa espès i amb poques ganes i idees. Chabaud i Generelo controlaven el ritme de partit, i Gil ha tingut una de les seves millors tardes. El matx, però, tenia un ritme molt irregular. Podríem resumir la primera part dient que poques ocasions, molt futbol de toc, i no gaires idees ofensives.
Calia un gol fos com fos en la segona part, i, per fi, el Nàstic s’ha tret la cara amable i ha començat a fer un joc de profunditat i vertical. Calvo i Marco es convertien en falsos extrems, malgrat que els seus centres no trobaven rematador. Com més passaven els minuts més clara era la ofensiva grana i amb l’entrada de Rubén Castro, Paco Flores posava tota la carn a la graella, fet que aquesta setmana sí que ha funcionat, perquè quan el pessimisme s’apoderava de les graderies del Nou Estadi ha tornat a aparèixer Javier Portillo, el davanter més en forma de la lliga espanyola. Amb un remat de cap ha fet l’1 a 0 a falta de 9 minuts per al final. Tocava patir, però amb un Bizzarri en estat de gràcia, el compte enrere es feia menys perillós, i una gran aturada seva ha fet esclatar l’afició, que amb prop de 14.000 espectadors ha viscut una altra festa al Nou Estadi.
Tarragona se’n va a dormir a sis punts de la permanència, i amb el presentiment que aquest Nàstic encara no ha escrit les seves últimes paraules en el llibre de la primera divisió.
Menu
