Il•lustríssim Sr. Alcalde-President de l’Excel•lentíssim Ajuntament de Tarragona, Senyores i senyors regidors de la Corporació Municipal, Digníssimes autoritats, Delegacions de les Ciutats agermanades amb Tarragona: Avinyó, Orleáns, l’Alguer, Pompeia, Stafford i Klagenfurt, amigues i amics que ens segueixen per la ràdio i Tecla Televisió . Senyores , senyors:
“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el Coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella remota tarde en que su padre le llevó a conocer el hielo. Macondo en ese entonces era una pequeña aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a orillas de un río de aguas diáfanas que se precipitaban sobre un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. “
M’he permès la llicència de començar el pregó de les Festes de Santa Tecla d’enguany amb el reconegut començament de la novel•la de Gabriel García Márquez “CIEN AÑOS DE SOLEDAD”
Amb aquest gest simbòlic vull destacar el valor que per mi suposa estar davant de tots vostès , llegint el pregó de la festa gran de Tarragona.
És la culminació del camí íntim de la passió que sento per la lectura. Una predilecció que va néixer veritablement en mi el dia que vaig descobrir aquesta novel•la meravellosa. Començo així el meu modest parlament , destacant la importància que té per a mi exercir de pregoner.
En primer lloc vull agrair a l’Ajuntament de Tarragona que hagin pensat en la meva persona per aquesta honorable responsabilitat. Es una distinció que, interpreto que no es fa solament envers la meva persona, sinó també al Club Gimnàstic , al qual em vaig integrar amb facilitat , al que pertanyo , i representaré sempre perquè les mostres d’admiració i respecte de l’afició envers la meva persona han de ser recíproques.
També els hi vull agrair l’assistència de tots vostès en aquest acte tan assenyalat , al saló de Plens del Palau Municipal. La seva presencia , avui i aquí, és una prova de l’afecte que senten vostès envers la nostra ciutat i la seva Patrona, Santa Tecla.
Fer un pregó per a la festa Major és un repte. Podria dir que equival a un Estadi plé d’aficionats, en un partit compromès en el que un s’ho juga tot, imposa tant com aquesta vetusta sala que ha estat testimoni de tants esdeveniments històrics; i això , en una Ciutat històrica per definició.
Al mateix temps el Pregó de la Festa Major és un comprimís , esdevé un orgull i un gran motiu de satisfacció. Però no és gens fàcil. Ni marcar gols ni parlar en públic. En aquest darrer cas cal sintonitzar amb l’ànima col•lectiva d’una Ciutat mil•lenària i conèixer , la història, la tradició , però també el present des del qual es dibuixa el futur que les Tarragonines i Tarragonins de demà hauran de compartir.
Parlar de Santa Tecla sense anomenar Tarragona és tan impossible com parlar de Tarragona sense fer esment del Nàstic . De la mateixa manera, no podem parlar del Nàstic sense tenir en compte la tradició esportiva de la Ciutat amb la que manté un lligam indiscutible. Tinc la sort de ser el tercer pregoner dels darrers anys que té el Nàstic com a lligam personal : primer el va fer el periodista Frederic Porta , després el president del Club Josep Mª Andreu, i ara em toca a mi.
El primer esportista tarragoní, del qual en tenim constància, és l’auriga Eutyches, que competia amb la seva biga de cavalls veloços pel circ Romà,aquí mateix, on avui hi ha la Plaça de la Font i els carrers del seu voltant . Vindria a ser una mena de pilot de Formula 1 dels d’ara.
Precisament , en aquest edifici tan amarat de història, quan es feien les obres per instal•lar l’ascensor, s’hi van descobrir part de les carceres des d’on sortien els carros.
Per tant, els esports de masses tenen una tradició mil•lenària a la nostra Ciutat. Diu un amic meu que algú hauria de fer un estudi estadístic sobre la passió del Nàstic i la seva relació amb les malalties coronàries : els aficionats de Tarragona posen les seves esperances i pateixen, s’ il•lusionen i es desenganyen amb el Futbol. Però el Club Gimnàstic , fundat el 1886 pel Joan Estil•les Portal , no és només Futbol : té set seccions que corresponen a d’altres esports.
Tarragona també te dos Clubs de Básquet: el CBT (Club Básquet Tarragona ), que juga a la LEB-PLATA, i L’ADT (Associació Deportiva Torreforta ), que juga a la LEB-BRONZE. Per la seva banda ,el Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau defensa els colors de Tarragona en la màxima categoria, la Superlliga Masculina. El Club Nàutic, fundat l’any 1878, és el mes antic de la Ciutat.
I tampoc podem oblidar el Club de tennis Tarragona que és un altre dels Clubs importants, i a pocs quilòmetres del centre trobareu el Club de Golf Costa Daurada. I valgui un petit record ,també, pel Motoclub Tarragona , el Club Natació Tarraco i el Tennis Park.
Però no és la meva intenció fer un inventari dels esports i els Clubs de la Ciutat . L’esperit d’equip és fonamental en els esports col•lectius. Igual que en la societat, dins d’un equip tothom té la seva funció i el primer que s’ha de demanar és que cadascú compleixi el seu paper.
Pel que fa a Santa Tecla no cal ser Catòlic practicant, ni tan sols creient. La devoció a la Santa admet moltes sensibilitats que poden abraçar la fe més extrema fins al simple tarragonisme . Ja diu la dita: “Santa Tecla gloriosa/mare de tots els tarragonins/ que hi ha avui per dinar?/ espineta amb caragolins”….
Queda clar que és la mare de tots els Tarragonins sense distinció de raça, sexe, llengua, procedència o creences . Això és una de les coses que es nota quan un arriba a Tarragona , especialment per aquestes dates. Santa Tecla és la festa de la participació, de la catarsi col•lectiva i també és un símbol de la diversitat i la tolerància en les idees ; la qual cosa aplaudeixo i admiro.
Amb la meva família vaig arribar a Tarragona fa set anys després d’haver viscut a diferents ciutats en sortir de Barcelona. A totes elles he trobat gent acollidora i m’he sentit molt bé. A Tarragona no vaig haver d’adaptar-me. D’alguna manera la Ciutat fa honor a aquella cita del poeta clàssic Virgili:
“…..la ciutat m’ha encantat amb la seva hospitalitat, em sembla que , fins i tot pel qui ha viatjat molt, és el mes agradós de tots els indrets per el repòs.”
La gent d’aquí , amb un caràcter singular i orgullosa de la seva Ciutat em va fer sentir des de el primer moment com un d’ells. Potser és així perquè m’agrada la gent que se sent orgullosa de la seva identitat i que sap viure-la i estimar-la no com un fet diferenciador i una tanca , sinó com una eina integradora. Aquestes festes , amb tots els seus actes amb una gran tradició ancestral en són un exemple.
He començat abans la meva intervenció destacant la meva passió per la lectura, però si hi ha una veritable passió que ha marcat i marcarà la meva vida , és el Futbol.
Si és cert allò que va escriure el poeta Reiner Maria Rilke que “la única pàtria d’un home és la seva infantesa” , jo estic molt segur que el meu passaport fa olor a terra i a gespa, a cuir de pilota , a samarreta suada i a Reflex. En definitiva , a Futbol.
Tots els records de la meva infantesa estan lligats a aquest esport. Si el Coronel Aureliano Buendía recordava aquell dia en que el seu pare el va dur a conèixer el gel, jo rememoro el regal de la meva primera pilota, que em van fer els meus pares. Passava tot el sant dia jugant a qualsevol lloc amb el meu germà.
Les vacances d’estiu sempre amb una porteria davant.
Fins i tot els amics que em venen a la memòria són aquells que compartien la passió per la pilota.
La vida és com un tren que no s’atura a cap estació i evidentment ha transcorregut molt de temps. Ja no sóc aquell nen que corria darrera una pilota en les llargues tardes del dissabte, però no ha minvat el meu amor per aquest esport , que potser no té perquè entusiasmar a tothom , però que se li ha de reconèixer la capacitat per catalitzar afectes col•lectius.
Sentiments com els que mou el Nàstic , un referent únic per la nostra Ciutat.
Hi ha altres poblacions que les representativitats en són compartides, aquí a Tarragona no. La gent del Nàstic es troba vestint les camises de les colles castelleres tant dels Xiquets , com dels Joves, el Serrallo o Sant Pere i Sant Pau, o sota la casaca dels Diables, en les espurnes del Drac o la Víbria. En les cintes del Ball de Gitanes ,en els escuts del ball de “Turcs i Cavallets” , o en el frec a frec dels Pals del “Ball de Bastons”.
El sentiment del Nàstic traspassa ideologies, classes socials i colors polítics. Hi ha “nastiquers” entre els portants de l’Àliga, el Bou , la Cucafera, la Mulassa o el Lleó . Sota els vestits dels Nans o els Gegants h trobaríem algunes samarretes del Nàstic. I fins i tot els diàlegs corrosius de les Dames i Vells, també parlant del equip grana, en especial quan van mal dades.
A vegades ens fixem en altres aficions i sentim enveja, però jo vull recordar el Balcó d’aquest Palau Municipal en els dos ascensos que he viscut amb el Nàstic, veient una Plaça de la Font a rebentar. Ara ha fet dos anys quan vam pujar a primera amb aquella immensa “Marea Grana” que banyava tota la Plaça, recordava aquell vell sentiment i l’emoció perenne que es produeix cada 23 de setembre al capvespre quan entra a la Catedral el braç de Santa Tecla .
Les emocions les dicta el cor. Les emocions esclaten per que es desborda un sentiment. Les emocions bateguen dintre nostre perquè volen sortir i enlairar-se cap al cel. Les emocions poden sorgir tant a la Festa Major ,com a la baixada d’ofici, la diada castellera o en el correfoc, o durant les processons de la Setmana Santa, o en el camp de futbol quan el nostre equip ha estat capaç de fer història assolint un ascens.
El Nàstic ha servit per integrar a gent de fora, els colors granes han servit per apropar a moltes persones a la realitat de la Ciutat, de sentir l’orgull de ser d’un equip que representa una Ciutat, que és l’estendard de Tarragona, a l’igual que ho són les Festes de Santa Tecla. La catarsi que es produeix cada tarda de partit de Futbol al Nou Estadi és la mateixa amb la que tots plegats fruïm de la nostra Festa Major.
El Nàstic a mi m’ha ajudat a madurar en aquests set anys que he estat a la Ciutat. Em sento un Tarragoní mes , i sento el Nàstic com si hagués estat de sempre el Club de la meva vida. Ara comprenc perquè hi ha moltes persones a les que el Nàstic les ha encisat i ha fet que el Club, l’equip fos el pal de paller sobre el que es sustenten les seves il•lusions de diari.
Poques ciutats poden presumir de ser conegudes pel nom del seu equip de Futbol: dir Nàstic és l’equivalent a dir Tarragona. El Nàstic també forma part, per a molts del Patrimoni de la Humanitat.
Sempre he estat una persona que mira enrere amb una mirada de lleu nostàlgia , sense renunciar a allò que he viscut , però sempre he tingut el propòsit de mirar cap a l’horitzó i fer front al futur amb la ment neta, clara i intentant començar cada dia com si fos el primer de la meva existència.
Evidentment això ara mateix se’m fa difícil, ja que tanco una important etapa de la meva vida. Un període que vaig començar com un nen i que m’ha dut a ser la persona que sóc ara mateix, a les hores del 21 de Setembre de 2008 ; Antoni Pinilla ,servidor de vostès amb 37 anys sis mesos , i no se quants dies….
Tot aquest bagatge d’anys , moments inoblidables com la Medalla d’Or dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, decepcions, il•lusions, caigudes, aixecades, pors i victòries em fa sentir afortunat i satisfet. Al mateix temps, miro endavant i em sento fort per afrontar el futur amb entusiasme renovat. I dono les gràcies per les fortes amistats que el futbol m’ha aportat. Parafrasejant a CIEN AÑOS DE SOLEDAD de Gabriel García Márquez, i tenint en compte que Tarragona no és Macondo, jo escriuria CIEN AÑOS DE AMISTAD.
Tarragona forma part d’una experiència íntima i rellevant per a mi. Potser per això em considero Tarragoní, perquè he forjat part de la meva personalitat aquí i m’identifico amb aquesta Ciutat que vol mirar el futur amb optimisme i ser un dels motors més importants de Catalunya. Mirant sempre endavant amb aquest blau i lluent Mediterrani. Engegant nous projectes , però essent molt conscient del pes específic de tota la seva història en una Ciutat cada vegada mes pròspera, oberta i tolerant, on els veritables protagonistes són les dones i els homes que li donen vida.
Són les nostres tradicions , com a comunitat , les que ens reporten la empenta i la força necessària per fer front a qualsevol repte del futur. Per això en la meva qualitat de pregoner d’enguany us exhorto a sortir al carrer i a fruir de les Festes de Santa Tecla i a continuar creient i recolzant al Nàstic.
TARRAGONINES I TARRAGONINS, BONA FESTA MAJOR.
VISCA SANTA TECLA.
Gràcies.
